Crec que, d’alguna manera, tots tendim a pensar individualment en aquest mateixos termes : “quan els grans hàbits del món canviïn, aleshores tot anirà rodat”, o bé : “ quina importància pot tenir la vida diària d’una sola persona davant les xifres exorbitants a nivell planetari?”
I així anem tirant, deixant de costat el com ens agradaria que fossin les coses, i el com les vivim nosaltres cada dia. Com si l’una o l’altre no tinguessin res a veure, quan en realitat són les cares d’una mateixa moneda.
Nosaltres mateixos, amb les nostres decisions de cada dia i els nostres hàbits, formem part de tot això que en diem : “ grans lobies multinacionals”. De manera que, el canvi d’una inèrcia col·lectiva passa inexorablement pel nostre propi canvi individual i quotidià, no hi ha més, no ens preocupem ja que els grans guanys d’interessos econòmics” ja seguiran.
Dins aquest context m’agradaria situar la proposta de la casa kyoto, ja que aquest projecte suposa un intent i un esforç compartit entre promotor, arquitecte i indústria, per tal d’aconseguir una millora en termes qualitatius i ambientals de la edificació domèstica unifamiliar, tant present al nostre territori.
És cert que podríem haver anat més enllà, es possible que algun sistema o planejament pugui ésser repensat... tot és millorable, i aquest és precisament el canvi que hem iniciat. Però, per damunt de tot, la casa kyoto és l’esforç compartit entre persones per tal de fer realitat a la nostre feina de cada dia el somni de contribuir a fer un món millor. I jo, personalment, n’estic molt satisfet.
Felip Pich-Aguilera, Arquitecte
Octubre 2007