Entenc que practicar el Kyoto és un exercici, però també una actitud, és una disposició, una sensibilitat, i moltes coses alhora...
Practicar el Kyoto és posar-se en marxa...és acceptar el repte de les veritats incòmodes i de les realitats a afrontar...és una resposta sincera, reiterativa i constant com el clam del encara no és massa tard...
Si Kyoto, amb el seu protocol, identificant el compromís de molts països, de molta gent, de moltes societats, envers un futur ja immediat (2008-2012), ha esdevingut tot un símbol; practicar el Kyoto podria ser una forma d’expressar aquest compromís, en accions concretes, en motivacions personals, en conscienciació ciutadana i social...
Practicar el Kyoto voldrà dir tenir en compte l’altre, el més proper i el de més enllà, el conegut i l’estrany, a través de la casa comú, de l’espai comú, de l’aire i el cel que tots compartim...Ser responsables del nostre entorn, del medi ambient, de la biodiversitat, voldrà dir conèixer i respectar, saber dels nostres límits i també de les nostres capacitats...voldrà dir unió i solidaritat, fermesa i esperança...
Practicar el Kyoto voldrà dir valorar el que fem i el que deixem de fer, el que diem i el que callem, el que comprem i el que venem, el que vestim, el que construïm, el que habitem... Voldrà dir estar atent, vigilant i confiat al mateix temps, observadors i amatents...
Practicar el Kyoto voldrà dir aixecar-se i caminar, no quedar-se tranquil, ni satisfet, amb el món propi i particular, amb la falsa seguretat de les paraules de sempre...voldrà dir en definitiva estar en recerca permanent, agosarada i divertida...poder escoltar una veu de saviesa, suau i ferma, que ens pugui dir, com el mateix Gandhi: sigues el canvi que vols veure en el món...
Andreu Muñoz i Granados
Arquitecte tècnic
