Fa un temps llegia una enquesta realitzada a joves menors de 30 anys de tot l’Estat Espanyol, que em va fer pensar. Entre un ventall de preguntes bastant ampli, una de les conclusions de l’enquesta era, que la gran majoria dels enquestats estava motivat pels temes mediambientals, i alhora afirmava tenir sensibilitat ecològica. Tot i això, l’enquesta reflexava que els seus costums quotidians i els seu ritme de vida era més o menys standard, ja que els problemes mediambientals del nostre temps eres provocats per les grans empreses i els conglomerats d’interessos econòmics multinacionals, que són els que realment han de fer un gir envers una actitud més sostenible.
Crec que, d’alguna manera, tots tendim a pensar individualment en aquest mateixos termes : “quan els grans hàbits del món canviïn, aleshores tot anirà rodat”, o bé : “ quina importància pot tenir la vida diària d’una sola persona davant les xifres exorbitants a nivell planetari?”
I així anem tirant, deixant de costat el com ens agradaria que fossin les coses, i el com les vivim nosaltres cada dia. Com si l’una o l’altre no tinguessin res a veure, quan en realitat són les cares d’una mateixa moneda.
Nosaltres mateixos, amb les nostres decisions de cada dia i els nostres hàbits, formem part de tot això que en diem : “ grans lobies multinacionals”. De manera que, el canvi d’una inèrcia col·lectiva passa inexorablement pel nostre propi canvi individual i quotidià, no hi ha més, no ens preocupem ja que els grans guanys d’interessos econòmics” ja seguiran.
Dins aquest context m’agradaria situar la proposta de la casa kyoto, ja que aquest projecte suposa un intent i un esforç compartit entre promotor, arquitecte i indústria, per tal d’aconseguir una millora en termes qualitatius i ambientals de la edificació domèstica unifamiliar, tant present al nostre territori.
És cert que podríem haver anat més enllà, es possible que algun sistema o planejament pugui ésser repensat... tot és millorable, i aquest és precisament el canvi que hem iniciat. Però, per damunt de tot, la casa kyoto és l’esforç compartit entre persones per tal de fer realitat a la nostre feina de cada dia el somni de contribuir a fer un món millor. I jo, personalment, n’estic molt satisfet.
Felip Pich-Aguilera, Arquitecte
Octubre 2007
Crec que, d’alguna manera, tots tendim a pensar individualment en aquest mateixos termes : “quan els grans hàbits del món canviïn, aleshores tot anirà rodat”, o bé : “ quina importància pot tenir la vida diària d’una sola persona davant les xifres exorbitants a nivell planetari?”
I així anem tirant, deixant de costat el com ens agradaria que fossin les coses, i el com les vivim nosaltres cada dia. Com si l’una o l’altre no tinguessin res a veure, quan en realitat són les cares d’una mateixa moneda.
Nosaltres mateixos, amb les nostres decisions de cada dia i els nostres hàbits, formem part de tot això que en diem : “ grans lobies multinacionals”. De manera que, el canvi d’una inèrcia col·lectiva passa inexorablement pel nostre propi canvi individual i quotidià, no hi ha més, no ens preocupem ja que els grans guanys d’interessos econòmics” ja seguiran.
Dins aquest context m’agradaria situar la proposta de la casa kyoto, ja que aquest projecte suposa un intent i un esforç compartit entre promotor, arquitecte i indústria, per tal d’aconseguir una millora en termes qualitatius i ambientals de la edificació domèstica unifamiliar, tant present al nostre territori.
És cert que podríem haver anat més enllà, es possible que algun sistema o planejament pugui ésser repensat... tot és millorable, i aquest és precisament el canvi que hem iniciat. Però, per damunt de tot, la casa kyoto és l’esforç compartit entre persones per tal de fer realitat a la nostre feina de cada dia el somni de contribuir a fer un món millor. I jo, personalment, n’estic molt satisfet.
Felip Pich-Aguilera, Arquitecte
Octubre 2007
